Abiyoyo

Ara va de bo

Vet aquí una vegada, en un racó del món on tenia nas tothom, hi havia un nen petit que es deia Joan i que tocava l'ukelele.

I la gent que estava enfeinada, li deia: Joan... Fora d'aquí que ens estàs molestant! Però en Joanet era un cap de trons. Tornava a agafar l'ukelele i sona que sona... Fins que un bon dia, la gent del poble no va poder aguantar més, i li va dir: Tu, Joan, agafa el teu ukelele i toca el dos ara mateix. Fora! Fora! I a puntades de peu el van treure del poble.

Ahhhhhhh! Però no tot s'acaba aquí. El pare d'en Joan també tenia problemes? Sabeu per què? Per què el seu pare era un mag, i a més a més, era un bromista debò, debò... Tenia una vareta màgica a la butxaca, se la treia, a poc a poc, feia: Zip! Zip! Zip! I les coses desapareixien com per art d'encantament... Per exemple, hi havia una persona que estava bevent un vas de, de, de... Pepsi-Cola.

Us agrada la Pepsi-Cola? A mi m'agrada molt. La podreu beure amb mi? Glu, glu, glu, glu, glu...
El pare d'en Joanet arribava es treia la vareta màgica, feia.. Què feia nois i noies? Feia: Zip! Zip! Zip! I en un tres i no res desapareixia la Pepsi-Cola. Per exemple n'hi havia un que estava serrant un tronc: Zup! Zup! Zup! Podeu serrar amb mi? Zup! Zup! Zup! Venia el pare d'en Joan feia amb la vareta màgica: Zip! Zip! Zip! i l'altre de cul a terra.

Bé, un bon dia, la gent es va empipar i li van dir: Tu, pare d'en Joanet, agafa la teva vareta màgica i les teves bromes tan divertides i... Fora! Fora! I a coces i empentes el van treure fora.

Ahhhhhhh! No us he dit que en aquest poblet, poblàs on tothom tenia nas, els vells i les velles solien explicar històries de monstres i gegants molt grossos... I parlaven d'un que es deia Abiyoyo (A-bi-yo-yo). Deien que d'alçada feia dos o tres campanars i que es menjava nens (això no ho crec jo, però ells ho deien).

Doncs bé, un bon dia va aparèixer el sol vermell, vermell com la sang per darrera les muntanyes i enfront del sol es veia una gran ombra, i se sentien uns passos. Stomp! Stomp! Stomp! Podeu fer això amb mi, nens i nenes?

La gent del poble, tan bon punt van veure el monstre es van posar a cridar: Abiyoyo s'apropa! Campi qui pugui! Abiyoyo s'apropa! I corrents, corrents van començar a fugir. Abiyoyo troba un vermell, vermell com la sang, per darrera les muntanyes. Bé, bé, bé, bé! En el meu país. Doncs bé, fa rouuuag! I se les menja totes, totes d'una queixalada.

Troba pel camí un ramat de vaques. Sabeu com fan les vaques? Mu, mu, mu! Doncs bé, fa rouuuag! I se les empassa totes d'una altra queixalada. Imagineu-vos quina boca més grossa havia de tenir aquest descomunal monstre...

Finalment es troba una colla de porcs i pensa, això serà les meves postres i rouuuag! (i en un moment ja són a la panxa). Amb aquests xisclets que feia tremolaven totes les muntanyes dels voltants.

Bé, en aquell precís moment, en Joanet es despertà (Es veu que la nit anterior havien fer una festa...) Es frega els ulls, i diu al seu pare: Ei, papa! Què és aquest soroll que se sent entre els camps? El seu pare escolta atentament i diu: Oh! Fill meu, si és Abiyoyo! Si jo pogués fer-lo seure a terra, trauria la vareta màgia i faria: Zip! Zip! Zip! I desapareixeria com per art d'encantament... En Joanet, va estar un moment vacil·lant i al cap de poc diu: Eh, pare, tinc una diea! Agafa amb una mà, ben fort, l'úkelele, amb l'altra mà agafa al seu pare, el seu pare agafa la varet màgica i corrents, corrents, corrents per entre els camps se'n van cap on estava el monstre. I la gent des de lluny els deia: No us apropeu que us menjarà de viu en viu! Però ells res, no en feien cas.

Mentrestant, Abiyoyo, venia per entre els camps i s'apropava on eren ells.

Ah! Aquest remaleit Abiyoyo... portava unes ungles llargues, llargues... Sabeu per què? Perquè mai no se les tallava. I portava uns peus enganxifosos perquè mai no se'ls rentava i portava un cabell llarg (molt més llarg que el meu) perquè mai no se'l tallava i unes dents groguenques. Sabeu per què? Perquè mai no se les raspallava... I anava a tirar-se contra ell: Rouuuag! Quan el nen... Recordeu com es deia? Agafà l'ukelele i comença: Abiyoyo, Abiyoyo, Abiyoyo, Abiyoyo... Es clar, el monstre mai havia sentit una cançó que parlés d'ell i tan bon punt la va sentir, que una esgarrifosa ganyota li creuà tot el rostre i va començar a dansar: Abiyoyo, Abiyoyo, Abiyoyo, Abiyoyo. En Joanet va anar més de pressa i el gegant: Ah! Ah! Ah! Ah! Fins que va fer un parell de tentines i va caure a terra estabornit.

Aleshores el pare sense fer massa fressa es treu la vareta màgica de la butxaca, fa zip! Zip! Zip! I en un tancar i obrir d'ulls va desaparèixer Abiyoyo com per art d'encantament.
Imagineu-vos l'alegria de la gent del poble... Oh! Abiyoyo ha mort! Ha desaparegut! Se n'ha anat! Ja no hi és! Llavors, van agafar el pare i el nen a collibè i els van dir cap el poble i els van dir: Quedeu-vos, tan s'ens en dóna sentir l'ukelele i veure la vareta màgica. Us estem molt agraïts i tot el poble sencer va cantar... Potser que també la cantéssim nosaltres amb ells... Abiyoyo, Abiyoyo, Abiyoyo, Abiyoyo, Abiyoyo.