Ai, amic meu
Ai, amic meu dels anys amb l'harmonia,
del viure lleu que no et cal amagar,
torno del risc, la pedra de les hores
m'atansa al cau del vell record que em nia.
Mentre la rutina confon el rastre
dels meus anys, lentament.
No tot el guany torna polsim la vida,
i no puc fer d'aquesta espera l'eix,
de l'hora quan el giny m'amara l'arma.
Si era bon brau demà fóra mentida.
Ara la rutina
la sensació d'haver viscut
un temps calent.
Tinc a la mà l'ocell de la paraula
i el fermo avar per tal de bé escanyar-lo,
si el deslliuro les urpes de la vida
no em faran ser l'imbècil de la faula?
Ara la rutina
del temps del si
fa sol o no fa vent...
Ai, amic meu no trobo la sortida.
Sempre estaré mig ebri mig vident
del meu absurd i atent a l'escarment.
Autor(es): Miquel Àngel Tena
