Als aiguamolls de la Clamor Amarga
Antics aiguamolls
on la boira hi regnà,
on els primers bards
rebien els Cants,
talismans dels camps
contra els desenganys.
La ferida arrel
fou un arbre espès
que, guardat per ells,
protegí els secrets;
bressol del bon fruit,
aigua morta avui.
Quan queia l'hivern,
com àngel del cel,
cantava la nit,
i semblava el crit
d'un ésser estrany
en fera confós.
El món fronterer
no té temps d'escrits,
però hi ha moviment,
i amors prohibits.
Fa vent d'Aragó
a l'Amarga Clamor.
No trenquis el son
dem món amagat,
no infectis el sòl
d'allò que és sagrat:
Els bons déus pagans
aquí són mortals.
Salvatge jardí,
per dins laberint
on pots descobrir
tot el què està escrit.
Poetes i mags,
donzell i cascall.
I un núvol encès
partia cantant
les clares visions
impulsat pels vents:
Un poema escrit
sempre en solitud.
"Els boscos i rius
que haveu profanat
han creat els sospirs,
i amb ells la Pietat.
Plora l'horitzó
a l'Amarga Clamor".
Poètics relats,
eren oracions
que aquells primers bards
extreien de tot.
Semblaven udols
de perduts amors.
La Terra alça el cap
i la llum fugí
del bell i embriac
plaer del matí.
I tot va envellir,
va nàixer l'oblit.
I l'arbre es podrí,
i ens va esclavitzar
amb por i benestar,
amb cels irreals.
Falsos mons mentals
van fer el fruit amarg.
Totes les deïtats
són als nostres cors.
El camí ara és llarg,
i estem massa sols
sense la cançó
de l'Amarga Clamor.
Autor(es): Xavier Baró
