Amic i amiga
L'AMIC:
¿Perquè et mostres tan prudent,
dolça amiga meva?
Vols guardar la catedat
i a l'amor dons treva.
Si de Venus tens els dons
-pels contorns se't nota-,
pren-me per mestre i doctor:
te'n faré devota.
L'AMIGA:
Una cosa em plau de tu:
la companyonia,
però em desplau del teu comport
tanta gosadia.
En l'amor defuig -t'ho prec-
la concupiscència,
car també als fadrins escau
servar la decència.
L'AMIC:
El poeta de l'amor
bé ho testimonia:
No pot ser amant qui es capté
amb gasiveria.
De l'amor que em vas jurar
no te'n veig les ganes;
de paraules, bé que en tens,
però són totes vanes...
L'AMIGA:
No em fereixis, bon amic,
sigues-me benigne
més que a l'aire et tinc amor,
ja te n'he dat signe.
La volença que jo et duc
fingida no imputis:
si n'hagués quedat senyal,
com tindria el cutis!
L'AMIC:
No diré que no he palpat,
dessota la vesta,
els teus pits i els teus malucs,
penosa conquesta!
Com vaig fer-ho, qualsevol!
sense despullar-te...
Ni llavors vas parar esment
quan jo vaig tocar-te.
L'AMIGA:
Càndid ets de natural,
murri d'aparença.
Una dona, ¿què saps tu
dintre seu com pensa?
Fa l'esquiva, no volent
semblar viciosa;
però els amants massa discrets
la fan malmirrosa.
L'AMIC:
Tal rubor sol succeir
quan són les estrenes,
quan un foc insospitat
escalda les venes.
Mes, tenint ja relacions
de faisó galana,
als delits del seu amant
ella ha de ser blana.
L'AMIGA:
Si hi ha culpa, teva és,
vulgues o no vulgues,
car no gens em sé avesar
a aquestes trifulgues:
ara encomanes ardor,
adés tens recança;
és així que el meu humor
mostra demorança.
Autor(es): Anònim
