Analogia d'un dels vint flams de pedra en plena descomposició

Ben Roig

No tot canvia sense abans
haver plorat la mort d’algú.
Desitjo aquesta mort,
però mai la ploraré.

Esquitxos, babes que no se’m donen.
Caramels sense la suor
per poder dir que eren de cotó.

Potser resulta violent,
però escolta’m, parla’m i mira’m;
pensa’m, toca’m,
pensa’m, toca’m i mira’m
i jo ploraré amb un gran somriure amb tu,
només amb tu.

La mort ens ha angoixat
tots aquests anys
i els hem deixat ben sols
com a essència de flors.

Verd fosc, menta, nou,
que no parlin els meus plors.
On són?
Ja no hi són!

Potser resulta violent,
però et trenco, t’estripo i et llenço.
Et cuino, et tasto, quin fàstic, et llenço...
i ja no ploraré amb un gran somriure amb tu,
ja no ets tu.