Antaviana
VEU EN «OFF».- Una vegada, un nen que es deia Abel, es va inventar una paraula nova...
ABEL.- Antaviana. An-ta-vi-a-na...
VEU EN «OFF».- ¡Abel va enamorar-se d'aquella paraula tan seva i, de moment, se la va guardar com un secret.
ABEL.- Antaviana. Antaviana! Antaviana...
MARE.- Què dius?
ABEL.- No res, no res: és la lliçó de geografia.
VEU EN «OFF».- De fet, la seva paraula tenia realment una dignitat geogràfica.
ABEL.- Antaviana?
VEU EN «OFF».- Sí, sí. Podria ser el nom d'un continent llunyà, una mica perdut i mal explorat, amb indis i plantes carnívores. Si en descobries un de semblant, enfocant-lo amb els binocles des del pont d'una nau, el podries batejar sense pensar-t'hi. Ja et veig dibuixant el mapa, humitejant el llapis amb la punta de la llengua i fent el contorn de tots els accidents de la costa. El pintaries de color taronja i després, mirant-hi molt, traçaries les lletres en forma d'arc, espaiant-les bé perquè no tapessin cap riu.
ABEL.- An-ta-vi-a-na.
VEU EN «OFF».- Aquella bata li agradava molt. També se'n podria dir Antaviana. Però una bata no acostuma de tenir un nom per a ella sola, com ara l'espasa del Rei Artur o el cavall del Cid.
MARE.- No badis més, Abel. Avui et posaran un zero. Aquest xicot no farà res de bo... Jo, a la teva edat, ja dividia per quatre xifres.
VEU EN «OFF».- Vet aquí! Vet aquí que la seva paraula podia servir per a les qualificacions, no pas les dolentes, naturalment, sinó per a les notes més altes. Alguna cosa que volgués dir més que notable o més que excel·lent.
ABEL.- Avui he tingut antaviana de gramàtica!
VEU EN «OFF».- I si l'oferissis al Govern? Seria una acció seriosa i transcendent, plena de civisme. El Govern sempre deu anar escàs de noms, amb tantes coses com té per a etiquetar.
MARE.- Desperta't, Abel. Avui se t'ha enganxat el coixí a les orelles.
ABEL.- No, mare, no! És que m'hi fixo molt! Coneixent el perímetre, he de trobar l'àrea de la circumferència...
VEU EN «OFF».- I si es tractés d'una paraula màgica? Podia haver-li arribat per revelació. Se n'han donat tants casos!
ABEL.- En nom del poder que em pots donar, Antaviana, et conjuro a fer-me aprendre de memòria, des d'ara, tota la geometria! El grau superior i tot! Antaviana!
MARE.- Què passa, Abel? Ja deus haver fet un disbarat...
ABEL.- No res, no res. M'ha caigut una mica de xocolata a les tovalles.
MARE.- Sembla una maledicció! Sempre que aboques alguna cosa, ha de ser sobre les tovalles netes! És que no pares mai, d'un cap de dia a l'altre. Sembla mentida la poca consideració que em teniu tots plegats... En aquesta casa ningú no m'estima...
ABEL.- Antaviana, Antaviana! Torna la taca dins de la tassa i que no hagi passat res. Torna la mare a la cuina, ben tranquil·la, i treu-li del cap que no l'estimo. Antaviana, Antaviana, Antaviana! Presenta't, Antaviana! Antaviana, surt del llum o de l'ampolla! Pel poder que tinc damunt teu, Antaviana, acut de seguida!
MARE.- Però, Abel, què et passa avui? Apa, esmorza, que ja t'he portat una altra tassa. I ara no et distreguis, que faràs tard, i el mestre es fa vell. Per què tens el cap tan buit, eh?Quan t'acostumaràs a pensar una mica?
ABEL.- Antaviana...
VEU EN «OFF».- Realment, havia fet una troballa preciosa. Així que arribés a l'escola, proposaria a l'Ernest, el seu millor amic, de canviar Antaviana per la seva baldufa nova. La baldufa de l'Ernest, amb punta d'acer i un cordill de fibra vegetal molt resistent, li tenia el cor robat.
Autor(es): Pere Calders,Jaume Sisa
