Ara toca volar
El mecànic ja ha cobrat... Ara toca volar...
Que el vent ens pentini els cabells,
i que el sol ens piqui a la pell:
no és més ric el qui més té
ni s'emborratxa qui només té sed.
És cosa ben senzilla, es miri com es miri,
oblidar-se de llums i guitarra
o dels acords que fa el Virgili.
Ara toca la poesia del Xavier Garcia
i demà farem el compàs per buleria
Feia temps que no sentia
a uns artistes donant-ho tot com si els hi anés la vida.
Feia temps que no sentia
com sonava aquesta rumba tant i tant targarina.
Un formatge, un vaset de vi
són taula gran si hi ha bons amics.
Una guitarra amb ventilador,
amb tot el vent per compartir.
No parlo pas d'una festa en un balcó del Raval,
sinó d'un bar (“caló-caló”)
per xalar amb compàs.
Som gent sense guia ni mapes
ens mena un cor vessat d’acords.
Per tot plegat, afirmem
que ni res ni ningú ja mos fa por.
Perquè hem après que l’amor va sense brida
quan cantem amb rima desvestida.
Feia temps que no sentia
a uns artistes donant-ho tot com si els hi anés la vida.
Feia temps que no sentia
com sonava aquesta rumba tant i tant targarina.
Naranaranarainá.... carai carai.
Naranaranarainá carai.... tu rai.
Feia temps que no sentia
a uns artistes donant-ho tot com si els hi anés la vida.
Feia temps que no sentia
com sonava aquesta rumba tant i tant targarina.
