Asteroide núm. 15000
Barques damunt la mar,
glorioses xapuces des meu passat,
si s´ha d´estimar jo t´estimaré,
si s´ha de cantar cantaré es primer, lerele...
Pisos per assumir,
ja cau sa tristesa amb es seus míssils,
si s´ha d´acabar crec que no hi seré,
si s´ha d´esperar desesperaré.
Sa misèria primitiva d´una casa en soledat
és un macro microclima,
se marca amb bombetes un camí i aterram.
Dies que m´he perdut perquè ja no surt
en es teus bocins de mapa.
Faltes com ses parets, tots es teus cabells,
des mirall sa teva cara.
Dies que m´he perdut perquè es sol s´apaga
i s´encenen ses escales.
Pensa que no sé què és que sa pluja
deixi una terra més banyada.
Barques damunt la mar,
glorioses xapuces des meu passat,
si s´ha d´estimar jo t´estimaré,
si s´ha de cantar cantaré es primer, lerele...
I sa fauna ultramarina se volia congelar,
i sa flor s´empenedia,
i es meu d´asteroide quinze mil m´ha deixat.
Dies que m´he perdut perquè ja no surt
en es teus bocins de mapa.
Faltes com ses parets, tots es teus cabells,
des mirall sa teva cara.
Dies que m´he perdut perquè es sol s´apaga
i s´encenen ses escales.
Pensa que no sé què és que sa pluja
deixi una terra més banyada.
Autor(es): Joan Miquel Oliver
