Autoretrat
He aprés a sentir por, a recuperar-me sol.
A conviure amb els fantasmes, dir ‘sou benvinguts de nou’.
A trobar la utilitat dels dies que no semblen tan bons,
a sentir-me afortunat perquè entre tots m’heu construït com sóc.
Vull retindre la passió, com si fóra un tresor.
No sóc fràgil ni sóc fort, tot depén de la situació.
Sempre he temut la mort. No m’agrada dinar sol.
Admet que algunes vegades quan em parles m’he perdut
en algun altre lloc.
Ara sé que no sóc jo el castell que aguanta tot
i que s’ha deixat la barba com un gest de protecció.
I tu estàs en tots els llocs, sempre estàs en tots els llocs.
He convertit l’optimisme en el més gran dels motius,
en el meu dogma,
en una obligació.
I açò és tot el que sóc.
Seguisc tenint por a la mort
i confessar-ho em fa sentir més viu,
em fa sentir millor.
I vull cridar ben fort:
estic a l’únic lloc on vull estar,
estic amb tu.
Ací està el meu lloc.
