Avui ho he vist
Avui ha començat el nostre final,
potser ho aguantarem uns anys més.
Avui, sopàvem, menjàvem les croquetes de pollastre que
a la Bruna li agraden tant i ella dormia.
I tu parlaves de la gent que fa les coses sense pensar i
els destrossaves sense pietat, rient tant dolçament,
per qué ens hem fet tant grans?
Ja no et llegia igual d'horitzontal i les paraules rebotaven
cinc mil•límetres abans.
I els ulls, que miraven cansats, atravessaven el teu cos
buscant el buit darrere teu, un buit que buit com és,
també és ple de futur.
I avui ho he vist, avui ho he vist tant clar.
Avui ho he vist tant clar.
Els ossos, els gestos, la forma d'estimar i les dents tant
separades que hi podria passar un any.
Ja no ho trobava especial tot fet a mida tot quadrat
per a que em sentís l'home de l'any.
Però ara tot és tou, tot és artificial. Avui ho he vist, avui ho....
