Balada de la pell nua

Blues de Picolat

Sota els parracs del vell de la vorera
tant brut que fins i tot les mosques fugen,
sota la camisola de filferro
del presoner que dorm sota la pluja,
sota tant draps de gent tant miserable
hi ha una pell que crida i reclama.
Una pell que fremeix i es commou.
Amb la teva pell nua no en tinc prou.

Ja ho sé, dius que m’ho has donat tot,
ton cos com un regal d’aniversari
-vestit, desvestit, quina bona sort,
em salves dels plaers solitaris-.
Moltes vegades m’he perdut dins teu,
m’has deixat beure quan tenia set,
sense cobrar cap sou,
però em falta que el teu cor sigui meu,
amb la teva pell nua no en tinc prou.

Les teves mans em poden fer feliç
per un moment, també la teva boca
quan li doni aquest regust d’anís
i tu em somrius, tal com et pertoca...
Però quan vinc sota les teves finestres
mentre somrius a aquell altre
que has atret fins al teu antre
t’imagini muntant-li el teu xou.
Amb la teva pell nua no en tinc prou.

Llavors no sé què pots voler de mi,
creu -me per mi també això és nou,
però estic segur d’allò que et vull dir:
Amb la teva pell nua no en tinc prou.