Balada de tardor
Deixo enrere la ciutat, la nit destapa els estels,
estic sol, ben atrapat entre la foscor dels cels
i núvols d'immensitat,i núvols d'immensitat.
La tardor arriba, no és pas lluny, el arbres perden el vestit,
i maleeixo el darrer juny en que vaig perdre el sentit,
i la vida se m'esmuny, i la vida se m'esmuny.
La tardor lluny de la ciutat, quan el sol cau dessagnat,
prenya el cor de gran tristesa quan aflora la feblesa
d'una esclava humanitat.
Si agonitzés desemparat d'un país desesperat
que rep cops d'indiferència, ho faria, amb la impaciència
d'un miratge esperançat.
El rellotge ja s'ha aturat, ja ni tan sols no corre el vent,
una vida se n'ha anat lluny de casa i de la gent,
qui sap sí a l'eternitat, qui sap si a l'eternitat.
Després d'aquest dol tant pregó, quantes ànimes cauran
a les urpes de la mort i amb ella s'enfonsaran
sense arribar mai a port, sense arribar mai a port.
La tardor lluny de la ciutat, quan el sol cau dessagnat,
prenya el cor de gran tristesa quan aflora la feblesa
d'una esclava humanitat.
Si sucumbís desenganyat d'un país desesperat
desesperat
que rep cops amb impotència, ho faria, amb la impaciència
d'un miratge esperançat.
Autor(es): Toni Piqué
