Barcelona
Sento una veu dins meu,
que no sé si és mora o és gitana.
Sento una veu dins meu,
que no sé si és jueva o catalana.
Sento una veu que és trista
però que olora amb pólvora feta de vida.
Sempre vaig Rambla avall
i tombo pel carrer Hospital,
puc remar pel Raval
o bé arribar-me a la Reial.
I a cada cantonada
sento dins la fosca que una veu s'amarga,
sento una veu que plora,
que plora pels carrers de Barcelona.
Tiro cap a esquerra i dreta,
sempre per la banda estreta,
no em puc fiar de la vista
si faig el camí del turista.
I sento la veu més dolça, que em diu:
"vine, perde't pels carrers de Barcelona".
I sento la veu més forta, que em diu:
"deixa la por, perd la vergonya!".
Il-luminat amb boja pèrdua
sempre tombo cap a mar,
allà on tota ciutat comença
i on el cau no han foradat.
I espero que arribi la fosca
per veure si la veu és balladora,
i és que Barcelona s'amaga,
però de nit l'he vist ballar
com una gitana.
"Vine cap aquí, vine cap aquí!",
cantonada a cantonada.
"Vine cap aquí, vine cap aquí!",
pels de fora es posa guapa.
"Vine cap aquí, vine cap aquí!",
cantonada a cantonada.
"Vine cap aquí, vine cap aquí!",
jo la busco i ella s'amaga.
Té molta cara,
té poca vergonya,
com camela quan remena, Barcelona.
