Batecs
Només un segon; ja s'embriaga l'ànima
i tot lo demés ja no m'importa, no m'importa res.
Una cançó: dosis de medicina,
s'obren les cortines i a somiar, a somiar un altre cop.
On parlen les guitarres,
on es refugia el dolor,
hi ha amagat un tresor que marca el meu destí.
I m'assec a la teva falda,
divina inspiració.
És el pa de cada dia; melòman de professió.
Filtrarà la meva veu lletanies i poemes de passió.
Un paper, un tros de vers dels corrals de la memòria, és suficient,
i és l'efímer plaer de retrobar-se amb tot.
On parlen les guitarres,
on es refugia el dolor,
hi ha amagat un tresor que marca el meu destí.
I m'assec a la teva falda,
divina inspiració.
I aquí és on es troben els fantasmes
de les històries de petjada,
inhibides per un tren que no em deixa prosseguir.
De mentres, vaig saltant muntanyes, furgant en el teu cor
fins arribar al teu melic.
En el pòsit dels meus records
emergeix un bram canalla,
el qual s'escampa a cops de vers.
I al calor de l'escenari el cor s'accelera més,
alliberant la bèstia, màgia pura i sentiment.
I el sístole i el diàstole em fan vibrar de cap a peus.
De cap a peus!
