Bellesa

Esteve Martí

Sàvia serenor, rostre abatut,
cara solcada pels sécs de l’adéu,
tossudesa d'un cos que no s'ajeu,
mans ja marcides per la senectut.

Sense l'empenta de la joventut,
no t'esguarda perquè quasi no hi veu,
manté encara la força de la veu,
com el vell roure, que el temps no ha vençut.

Segut al balcó, enyora amb deler
tot el que ha viscut des de la infantesa,
quan de tants germans ell n'era el primer.

Pateix, valent, els crebants de vellesa,
era molt vital, ara no ho pot ser.
L'avi s'ha fet gran. Té el cor ple de bellesa.