Bertrana a l'alba
Què hi faig, aquí? La dona, la fillada,
la ciutat dorm. I jo, entre tanta gent
sol i despert, camina l’estelada,
l'alba no ve i s'envola el pensament.
Què hi faig, aquí? Les aigües de la vida
se m'han endut avall com un farcell
les il·lusions, tot sembla de mentida,
tot és d'ahir, corcat i humit i vell.
Jo era l'amant i ara sóc el pare,
jo era un hereu i em provo de pintor;
malvivim tots, no sé què vull ni on para
la llibertat, només tinc ara amor.
Avui la catedral sembla que està més viva,
senyorejant-ho tot se'n riu de la ciutat,
com un falcó aturat s'emmiralla a la riba
de quatre rierols eixuts d'eternitat.
Davant d'uns fulls, provant ara d'escriure,
de pintar amb mots per fracassar de nou,
¿què hi faig aquí, cap on porto el meu viure
sense talent, tan curt de son i sou?
I la ciutat em sembla més migrada
que una presó, més morta que els records
d'allò que fou; tancats dins la murada,
convents, bordells, mossens, nobles i bords.
Avui la catedral, jo sé que està més viva...
La catedral i jo dins la nit clara,
com dos amants de lluny ens vigilem,
ella una nau o el ventre d'una mare,
jo, fill i esclau; jo vela, braç i rem.
Com em somrius, tu, catedral encesa;
tu ja has triat, tu saps el meu destí,
aquesta nit la verge que em festeja
vol que somiï amb ella al seu coixí.
Ja sé qui sóc, jo sóc qui esperaves,
jo el teu amor, jugant a fer de Déu,
jo t’escriuré un fill fet de paraules,
i el covaràs valenta al ventre teu.
I la llavor a dins la volta immensa
es farà carn, els mots engendraran
un home sol vivint la fosca densa,
a dins l’espai sagrat es farà gran.
A l'hora dels albats, els fulls no són mortalla
d'una altra inútil nit que ha mort sense il·lusió,
sinó llençols d'amor, bressol, camp de batalla
on, abraçats, guanyem la catedral i jo.
Gironins:
Ja d'esma la ciutat s’espolsa les lleganyes,
s’estira cada pont, s’abraça al seu carrer,
i l'àngel de la seu desperta les muntanyes
i es lleva Josafat, la bèstia campaner.
