Bona nit i tapa't
Una vegada hi havia un home,
no un home, un homenot,
no pas un homenot, no:
era un homenarro.
Ca, un homenarro!
Si era un gegant
que vivia amb una gegantota!
I tots dosots, ves, parlaven
d’una manerota
que ningú no els entenia.
Posem per cas, per dir-se “bon dia”,
deien “bonjour”, els molt poca-soltes.
I la gent, quan els sentia dir
“bonjour”, es pensava que,
en comptes de dir “bon dia”,
deien “bona nit”.
I aleshores tot el poble,
tothom: vellets i velletes,
nens i nenes i gossos i tot,
cridaven fort als gegants:
- Bona nit, nas de mosquit!
Totes les puces al teu llit
i la més grossa al teu melic.
Fins demà si Déu vol,
nas de cargol!
Autor(es): ,Xavi Múrcia
