Camí del far
Després de molt caminar sóc aquí,
per fi dins del cor hi ha llum.
El sol s'enfonsa, vermell és el seu comiat,
amb ell mor tota falsedat.
Em llençaré a l'abisme, potser,
i un àngel em salvarà.
Les ales entumides no recorden com volar
però la por ja és ben lluny d'aquí.
Mai res no acaba, la vida no es pot aturar.
Tot és canvi i transformació.
Un dia aquí dalt i el següent allà avall,
el cicle segueix endavant.
Així que... em llençaré a l'abisme, potser,
i un àngel em salvarà.
Les ales entumides no recorden com volar
però la por ja és ben lluny d'aquí.
Al silenci he sentit que res no és etern
quan jo ho veia tot fosc.
Llàgrimes com estels caiguts
anuncien nous somnis i il·lusions.
Així que em llençaré a l'abisme, potser,
i les ales bategaran.
Ja no és temps de mirar enrere
sinó de volar ben alt,
doncs la por ja és ben lluny d'aquí.
