Cançó dels dilluns

Xavier Ribalta

Ens desplomem als pisos
lletjos, veient la tele,
roncs de parlar només
de diners, de futbol,
casaments de princeses,
divorcis de gent rica.
Venim d'aquells servents
que, sense clavegueres,
medievals,parlaven
de la cort, tan llunyana
i cruel com és ara.
Anem deixant la vida
en les males partides
de cartes amb el sexe,
en les ferides lletges
que causen els diumenges.
Però sempre ens acullen
com el tall fred d'una arma,
com uns ulls durs de nina,
els vidres dels dilluns.
Roïns i malpensats,
paguem aquest tribut
voluptuós d'enveja,
menyspreu i soledat
envers de tants de prínceps
que es podreixen dins nostre,
en una negra entranya
de voltors saquejats.

Que ens morim per setmanes,
és evident. Dilluns
la Mort fa un carajillo
a un bar de mala mort,
on faig jugar la màquina
amb els llums de colors
en la meva pupil·la.

Cau, brusca, la xavalla
i la torno a jugar,
M'atanso al mostrador
on el canvi me'l dóna,
mirant-ne amb tristos ulls,
la meva filla morta,
que s'ha degut fer gran
rere un vidres cansats
on cada alba és dilluns.