Cançó d'hivern

Pere Vilanova

Hivern parla'm del seus
secrets reialmes
guardats entre els cabells
i l'olor dels dits,

Parla'm del que més li fa falta,
i de tot allò que hi ha
darrere els llavis prims,
de si val la pena o no
tenir més coratge,

per caçar l'escena
que ella provoca a les nits,
i ajupir-me a trobar la clau destinada
que m'obre el pit i em deixa d'emmalaltir.

Et sents estranya
quan la ment se te'n va
i et troben pels cafès
amb cantants frustrats?

I vas veient com cau la pols
sobre el món
i neva als cementiris d'aquesta ciutat,
vols la làpida del meu costat

amb l'epitafi que el trencalòs
ha escrit al llom del vent?
Així com ell
et llences tu a destruir-me,

vas cap al cor
i el tinc tan dur que t'hi estimbes,

I besa'm com un àngel així,
fes de cada petó una cicatriu,
em quedaré aquí per descobrir el teu món,
espero trobar-t'hi a dins.

Enllà del parcs
i enllà dels carrers
la pluja cau
i es fa difícil saber
si has passat per aquí
de nit, de nit.

He estat molt perdut
i no m'he trobat,
per trobar res a dir
he hagut de callar,
amarg és recordar
el vals sangonós,
i els fingiments constants
i el sopar especial.

A l'hivern vaig lluitar
contra la teva maldat,
i el nostre mal
va desglaçar l'iglú de les ombres,
del hall al llit greu,
volcans de neu a les fosques.