Cançó nova del lladre
Quan jo n'era petitet,
de ben res no presumia,
ni de pares ni d'amics.
ai de mi, que no en tenia.
Ni a l'escola, ni al carrer,
mai ningú la porta obria
al meu cor cansat i trist
i malalt de molt mal viure.
Ai, adėu amics d'enlloc,
adėu estrella del dia.
Porta que no em van obrir,
me l'ha obert la mala vida;
me l'ha obert i ho he pagat
prou més car del que temia.
van tancar-me a la presȯ.
- qui sap quan podré sortir-ne-;
van tancar-m'hi amb qui, com jo,
entre reixes sols somia
a fer com sol fer la gent
que tė bona companyia.
i una casa, i un trebaIl,
perquè neixi I'alegria,
lluny del mal dels enemics,
que ens condemnen i que es riuen
de la pena que tenim
quan ningú no ens voI somriure,
ni tampoc dar-nos la mȧ,
si ensopeguem amb la vida...
Que no ens dóna amics enlloc,
i ens pren l'estrella del dia.
