Cant de Vicent
De pares pobres
i amb mitges soles,
a molta honor,
vindria al món,
un món humil,
més no mesquí.
Recorde, encara,
la casa, clara,
on jo nasquí:
precari, el pis
tenia cuina,
amb una pica
de pedra vella
i una finestra;
després hi havia
la galeria
i aquella parra
que tant m'agrada,
sempre, evocar;
l'embarronat,
corcat, dolent,
i un colomer
buit, en desús,
dalt el comú.
Plàcides prades
de les teulades,
d'això em vindria
la melangia,
anys endavant,
i més d'un cant.
El paisatge
l'honren estables,
comuns, corrals
i fumerals.
Per fer més fi,
també algun pi,
i cossiols
d'alegres flors:
hi ha, de precari,
clavells, geranis,
roses intactes
i fulles magnes.
Al menjador,
molta claror
i ben poc més.
Per les parets
unes pintures
de criatures
inesperades:
donzelles llargues,
de llargs cabells,
i mariners,
estranyes canyes.
M'excitaria
la fantasia
aquell mural
càndid i estrany?
Després, l'amplària
greu de la sala
un ambient
de cos present.
I l'adjutori
del dormitori
on em van fer,
fill de forner,
i em varen traure,
el dia quatre
de cert setembre,
del càlid ventre.
Molt festejat
pel veïnat,
a poc a poc,
amb llet de pot
i sopes d'all,
em vaig criar.
Tinc la nostàlgia
d'aquella casa,
del món aquell,
què li hem de fer.
No em preocupe:
és l'únic luxe
que em puc permetre,
i a fer punyetes.
ii
Ara em recorde
jugant al rotgle,
xiques i xics,
les nits d'estiu:
Joan, Elvira —ha mort Marina—,
Rossend, Encarna,
el fill d'Eulàlia…
Cúmul de pols,
seria el món
del teu carrer:
l'espargí el vent,
el vent dels anys
—amarg, amarg—
que no perdona
i t'ho retorna
—si es dóna el cas—
trist, estellat,
i sobre un nom
alça el record.
