Caram, quina dona
Vaig maridar-me una noia molt bruna
Caram, quina dona, caram, caram!
Em va fer portar-la per sota la lluna
Caram, quina dona, que bèstia la mossa
si ho sé no m'hi caso, redéu, quina cosa,
redéu, redéu!
Netejava la casa, però sols un cop l'any
i jura que estima l'escombra amb afany.
Ella es pentinava, però sols un cop l'any
i a cada passada feia un plor més gran.
Amb una sabata feia la mantega,
després la batia amb un peu, quina pega!
La mantega sortia d'un color ben negre
i quan la tastaves et semblava pebre.
I ara quan camina fa olor de formatge
perquè se'n fa fregues dels peus a les natges.
Al prestatge guardo mel, mantega i peix,
i si vols més versos, fes-te'ls tu mateix.
