Carrer de la sort n.13
Sense avís,
l'Oriol torna de nou a la ciutat
deixa enrere
les tretze barres d'acer.
Sense res,
ara toca anar a la presó gran;
buscar una feina,
i on ser ben vist.
No és fàcil,
sobretot quan s'ha comès un crim,
tornar a ser algú.
No et pensis
que per haver estat deu anys allà dins,
la gent
que torna a somriure pels carrers
deixarà que torni a ser aquell noi
que cada matí a les dotze
anava a comprar el diari al forn
i s'asseia en aquell banc
veient passar la sort,
sense veure que les coses,
la gent només les vol jutjar amb por;
que si es mou la llum,
que si perds el sum,
no hi haurà mai reinserció.
Tarda negra,
d'un diumenge gris d'un blanc gener,
el pare torna
a casa altre cop banyat d'alcohol.
Vi i pastís,
i un alè de ginebre i anís
cauen sobre la mare
plorant el sopar.
L'Oriol,
sap que ha d'esperar a l'habitació,
mig d'amagat.
Sap bé
que el seu pare es treurà el cinturó,
i així,
buidarà tot l'alcohol de dins,
a mà de d'insults, de cops i de crits.
L'Oriol
aguanta més, frena el fusell,
abaixa el cap, dispara un tret.
Obre els ulls
aixeca el cap, veu el que ha fet:
el pare no el molestarà mai més.
I així fou
com el jove Oriol va posar fi
a una història
que durava massa temps.
Tot i això,
la presó no li tragué ningú;
amb deu anys,
fins va tenir temps de fer-se gran.
I avui,
que per fi el fill ja sortit al carrer,
l'ha impressionat
els ulls
de la gent que no recorda bé,
la veu;
la mirada, el gest del caminar,
les ganes de viure d'aquell noi
que cada matí a les dotze,
anava a comprar el diari al forn,
i s'asseia en aquell banc,
veient passar la sort,
sense veure que les coses,
la gent només les vol jutjar amb por;
que si es mou la llum,
que si perds el sum,
no hi haurà mai reinserció.
L'Oriol,
aguanta més, frena el fusell,
abaixa el cap, dispara un tret;
obre els ulls,
aixeca el cap, veu el que ha fet;
el pare no el molestarà mai més.
Que cada matí a les dotze,
anava a comprar el diari al forn,
i s'asseia en aquell banc,
veient passar la sort,
sense veure que les coses,
la gent només les vol jutjar amb por;
que se es mou la llum,
que si es perd el sum,
no hi haurà mai reinserció.
