Ciutat Tràgica

Foscor

Res no sembla ser refugi
Rau en l’ombra que no fugi
Riu l’espectre que arracona
Rol de víctima reclosa

Rar el dia que desperto
Ric de joia i no m’assento
Ras i curt com tot final
Reu a un lloc tan irreal

Desperto entre dos marges
Enfrontant-me com un fill
A un pare amb la mà alçada crido
Que lliure busco viure
A la tràgica ciutat
On riure no és un dret
És una sort d’aquell que arrisca

Ara rai, quan sento fàstic
Surt la rauxa, no decau
Ara rai, com tot lloc mòrbid
Pot ser bo, un bonic cau