Clamor de paret blanca
Jo sé d’una mar immensa
que besa amb tendresa tots els meus sentits,
que cada vaixell que la creua
s’emmiralla en el seu espill.
En ella renaix cada dia
el foc que ens regala la vida,
un sol que captiva i il.lumina
el vol agosarat de la gavina.
A tota eixa mar jo besaria
amb la meua estima, sí, amb la meua estima,
que jo sense ella em perdria
en la foscor, sí, em perdria.
Torna el cant sensible i clàssic
que inspira amb senzillesa la meua veu,
paraules amables dels meus avis
que encara ressonen en el vent.
Oli, sal, argent i seda,
xarxa, timó i culte al mític peix,
i els rems salvant aquelles ones
amb bona barca i l’ajuda del bon temps.
A tota eixa mar jo besaria
amb la meua estima, sí, amb la meua estima,
que jo sense ella em perdria
en la foscor, sí, em perdria.
Jo sé d’una terra immensa
llaurada amb la tempesta d’amor i pau
que busca en l’horitzó una estela
que la guie més lluny de l’alta mar.
Mar i terra sempre unides
clamor de paret blanca, finestra al mar
i aquelles mans entrellaçades;
el meu univers, dolç mormolar.
A tota eixa terra jo besaria
amb la meu estima, sí, amb la meua estima,
que jo sense ella em perdria
en la foscor, sí em perdria.
Autor(es): Carles Enguix
