Com a Ostende

Xavier Ribalta

Veien tots els cavalls del mar
com s'esberlaven la crinera
tot envestint contra el rompent,
i el vell casino era desert.
La cambrera era adolescent
i jo, que sóc vell com l'hivern,
en lloc d'ofegar-me en un got
vaig passejar-me per l'abril
dels seus ulls en forma d'ametlla.

Ni gris ni verd, ni gris ni verd,
com a Ostende i com arreu,
quan plou damunt de la ciutat
i tu et preguntes cap a on treu,
si val la pena de veritat,
si val la pena aquesta vida.

Vaig marxar cap al meu destí
però vet aquí que per sorpresa
l'olor dels musclos i cervesa
em va dur fins a un cafetí.
Allà tothom parlava a crits,
molts bevedors cara vermells.
Tot eren riures i bullit
i la cervesa era al taulell
abans que no la demanessis.

Ni gris ni verd....

Varem anar després plegats
pel barri vell, tot ple de dones
que obren les cuixes per quatre rals
que vols pagar quan vas torrat.
Però de cop, al cap del carrer
arriba un orgue de maneta....
La melodia era tan sua
que ens va fer a tots plorar
i així tots els nois de la colla
se'n van anar, se'n van anar
com a Ostende i com arreu,
quan plou damunt de la ciutat
i tu et preguntes cap a on treu,
si val la pena de veritat,
si val la pena aquesta vida.