Com dos proscrits
Quan s’oratge es beu sa nit,
i es firmament brandeja estels,
es quan més prop et vull de mi
.
Com si fóssim dos proscrits,
fugitius des temps,
d'una mirada veim el cel i l’infern.
Remor de fons, deu ser la mar,
rimant esquitxos i cocons de sal.
Saps que dibuixam camí,
i el timbram de bells colors.
i lo que voldria és que no acabés mai.
Saps que sa vorera riu.
Saps que es pins ombregen
i és on tu i jo perdem sa por i es recels.
Lleu sa claror, riure amagats,
llépols desitjos cauran tastats.
Sa pols que aixicam mentre marcam es pas,
tant si és dematí com si es sol se’n va.
no hi haurà fracàs. Anirem fins as final,
tant si és dematí com si es sol se’n va
