Com pot ser

Judit Neddermann

Com pot ser que de cop me’n adoni que ha passat el temps?
Tot era real, tot desapareix
Ara són records, ara i sempre més
La vida va passant, la vida va jugant
La vida em va ensenyant a viure el moment
Quan trèiem les nines i muntàvem una ciutat
I sentíem de fons totes aquelles cançons
Quan teníem quinze anys a la plaça de l’Era
i sèiem als bancs per tenir discussions de colla de poble
que vol canviar el món
I canto els meus records guardats com un tresor
Celebro la memòria que em fa saber qui sóc