Com un alzinell

Esquirols

Vaig fugir d'estudi
per saber qui sóc.
Tinc el cor per mestre
–tomba, gira–
a l'aula dels dies.
Mentre el vent t'agita
vas clavant arrels,
sents com sent l'alzina
terra ferma sota els peus;
mentre et despentina
saps d'on ve i com és;
juga a trencar branques,
plores, cantes.
Com us ho diria
vell ponent tossut
que del nord dels avis
baixo amb nova joventut?

Com un alzinall
crescut de cap a peus,
tinc molt mala ganya
perdoneu.
Si m'adreça el seny
em torço a cops de cops,
però com l'arbre sóc de soca-rel
de la terra gelós.

Vaig fugir d'estudi
per saber llegir;
fulls i fulles parlen
–tomba, gira–
d'homes i d'alzines.
Quan et desdibuixen
saps guardar verdors,
cada fulla canta
tot l'hivern i la tardor.
Cada ponentada
fa ajupir-te el cap,
pregues o renegues,
calles, bregues.
Com us ho diria
vell ponent eixut?
No tinc altra llengua
per convèncer un vent tossut.

Com un alzinall
crescut de cap a peus,
tinc molt mala ganya
perdoneu.
Si m'adreça el seny
em torço a cops de cops,
però com l'arbre sóc de soca-rel
de la terra gelós.

Vaig fugir d'estudi
per poder parlar
com la tramuntana
i el llevant m'han ensenyat.
L'un ve de muntanya,
l'altre de la mar,
mentre l'esperança
tomba, gira;
d'un la llar encesa,
d'altre el sol ixent,
del ponent la posta
que ens fa viure nits dempeus.