Contrallum
Diuen els mapes que més enllà del desert
naix un miratge i creua les dunes l’estiu sencer.
Era setembre. Vam perdre els dos el camí
entre les pedres acaronades pel vent sali.
Jo repetia: “no trobarem mai la mar”.
Sol de migdia i a contrallum, de sobte,
la mar encesa.
Tota la vida la passaria als teus ulls.
Vora la riba, prenen-te fotos a contrallum.
Sal a les ferides i un mocador al cabell.
Sempre que em mires, aquell setembre
em besa la pell.
Tota la vida la passaria traçant la nostra Almeria,
qure guarde dins d’un mapa doblat
al fons d’un calaix.
