Darrera els vidres

Dolors Ribas

Plou,
tota la tarda plou,
i la pluja se sent
com un lament
damunt les terretes
d'aquests pobres carrers
empedrats,
on vivim gairebé empresonats.

Qui sap si tu
-com jo-
darrera els vidres
estàs mirant la pluja,
i sents
que et pujar
una mena de tristesa
fins als ulls.

Qui sap si llavors
penses en mi,
i fas com jo
que, sense saber perquè ni com,
escric el teu nom
damunt el vidre entelat.

I qui sap també
si, després,
esperant que la pluja parés,
l'has mirat un moment
el meu nom,
i, com jo, lentament
i plorant,
l'has anat
esborrant,
esborrant...