Daus negres
Avui ha sortit el sol i potser ens escalfarà.
L’hivern està sent molt llarg i a casa estan tots malalts.
Els banquers ens ho han pres tot, tenim un mes per marxar
de la casa on no fa tant viviem sense sobresalts.
Tot el que havia aixecat no sé com es va ensorrar.
Ja no podia pagar ni els impostos a l’estat,
per qui ets un no ningú que es va atrevir a somiar.
I ara ja no em queda res, la vida se m’ha acabat.
Ser pobre és com ser un proscrit, com un mal q has d’amagar.
Et prenen el que has collit i trepitgen el teu hort;
no deixen que hi plantis res i et prohibeixen el demà,
aquell somni lluminós que es va enfonsar en algun port.
També el cel sembla tancat. Com les pedres, no es commou.
El món ja no té horitzó, és un camp de presoners
que ens encadena al passat, quan creiem en un món nou.
I ara sempre és negra nit i no hi ha vida als carrers.
La nit densa és com el fang, freda com punyals de gel.
Sents que estàs sol en el món i que tu no hi tens cap lloc;
busques als racons del cel el teu nom o el teu estel.
I penses que a tu et van tocar els daus negres del mal joc.
Des del puig de les tres creus es veu un luxós palau;
taules plenes de menjar, criats amb els peus llagats
servint als reis del poder, on l’excés és un allau
que enterra els nostres records dins dels mons abandonats.
