De camí a la Trini
Sona'l despertador i encara és fosc.
Ni la dutxa ni’l primer cafè del dia te trauen la son.
Així és que quan t'asseus al metro en lo diari a la mà, la teua cara dibuixa un badall enorme: ahhhhhh.
Obres lo diari i'l primer titular ja t'alerta que no serà un dia fàcil. "
La culpa és dels professors", diu la
Consellera d’
Educació justificant los baixos resultats obtinguts en l’enèssim estudi.
Arribes a
Trinitat
Vella i un vent matiner te talla'ls llavis.
Fas tard i la directora t'enxampa a la porta: “
Joe, la mare del
Kilian ha vingut a queixar-se.” “
Bfff, quina merda de vida”.
Però quan a l’entrar a classe el
Roberto t’ensenya que, entre reggaeton i reggaeton, en porta una de
Ray
Charles al mòbil i veus que la
Leidy avui sí ha fet els deures, penses que potser malgrat tot val la pena tant d’esforç.
Així és que agafes lo guix, te gires cap a la pissarra i, mentre escrius la data, comences a cantar per dins...
