Duo: Esperances i topalls
JOSAFAT: Jo a tu et conec.
PEPONA: A tu jo també.
JOSAFAT: Han passat els anys.
PEPONA: Molts anys, han passat.
JOSAFAT: Tu estàs ben igual.
PEPONA: Tu no has canviat.
JOSAFAT: I a tu com t’ha anat?
PEPONA: Què fas a ciutat?
JOSAFAT:
Eres llavors una mossa
de pèl ros i nas de gla,
fins els porcs se t’aturaven
quan els feies pasturar.
PEPONA:
Eres com una bestiola,
un eriçó o un porc senglar,
ja eres pelut allavores,
ara ets un orangutà.
JOSAFAT: Així, te’n recordes?
PEPONA: Te’n recordes tu?
JOSAFAT: Jo, com si fos ara.
PEPONA: Jo, potser no tant.
JOSAFAT: Sí, sí que has canviat.
PEPONA: Tu estàs diferent.
JOSAFAT: Per què vas marxar?
PEPONA: I què n’has de fer?
JOSAFAT:
Ara sóc tot de Nostramo,
a les campanes lligat,
la catedral és ma casa,
s’hi vols t’hi puc passejar.
PEPONA:
Jo en canvi sóc tota lliure
faig el que vull i allà on vull,
jo em sóc senyora i majora,
com la catedral per tu.
JOSAFAT: (No és casada ni fadrina.)
PEPONA: (Ara el que sento em fa nosa.)
JOSAFAT: (A què ve aquesta visita?)
PEPONA: (Aquesta esperança m’angoixa...)
JOSAFAT: (D’ella què en puc esperar?)
PEPONA: (No hi ha cap altre demà.)
JOSAFAT:
Fermat sempre a les mans meves,
sóc com aquest flabiol;
la tonada, però, s’escampa
lliure com un rierol.
PEPONA:
La llibertat pesa a voltes,
a voltes un cadenat
pot ser una joia preciosa
engalanant una mà...
PEPONA: (No és un frare ni un monstre.)
JOSAFAT: (Ara el que sento em fa nosa.)
PEPONA: (I d’ell què en puc esperar?)
JOSAFAT: (Aquesta esperança m’angoixa...)
PEPONA: (Canviar un cel per un sostre...)
JOSAFAT: (Potser hi ha un altre demà...)
