El cos en dos
A la font, ai din, de l'aigua el canter va i es rompé,
fa que plora l'argelaga, la consola l'esbarzer.
I arribà, ai din, el vent, que porta espores de lluny,
i al fons de l'atifell van fer, entre espines, niu.
En vindre, ai din, hivern; amb plor més que d'aigua, neu.
Per llavar-li la closca a la llavor tancada,
Arriba el sol, que es gita i s'alça
i en escalfar-li el ventre, la llavor l'ha rebentada.
La tija tragué una flor, encara amb ullets de son.
Vingué l'enamorada, que passejava galana
del braç de l'amor, que torna i passa,
i en veure-la l'agafa i li trenca en dos el cos.
A la font, ai din, de l'aigua, la promesa que m'has fet
de testimoni facen els pètals als cabells.
Però arriba, ai din, el vent, i se'n duu, per l'aire amunt,
les paraules que s'han dit, les llavors que s'han perdut
Autor(es): Mara Aranda,Xavi Folch
