El jardí - Elegia valenciana

Cànem

EL JARDÍ

Dolç és el riu, com dolça la saliva
flairant dels llavis de l'amor. El zèfir
arrossega mandrós la humida coa.
Ràfegues de perfum
travessen el jardí
tot cobert de rosada.
Jo me l'enamore, aquest verger
on la margarida és el somrís,
la murta els rínxols i la viola la piga.

ELEGIA VALENCIANA

Amics, ¿què té el desert que s'ha amerat de perfum?
¿Què tenen els genets que els caps tomben com borratxos?
¿S'ha desfet l'almesc pel camí del zèfir
o és que algú ha dit el nom de València?
Amics, atureu-vos amb mi; parlar d'ella
em du la frescor de l'aigua a les entranyes ardents.
Atureu-vos de gust i assacieu-vos la set,
la pluja ha de vindre a regar la Russafa i el pont.

Cap terra no hi ha semblant, plena d'almesc i jardins;
els rierols, les ribes teixides d'or i argent
que són flors, tarsies del blanc camí de la nit.
Bella com allò millor d'una vida que fou dolça,
alegre com l'instant tendre de la joventut perduda.

Diuen: el paradís ens descrius. Jo els conteste:
«¿i com preteneu que siga l'altre paradís d'enllà?».
València és la maragda per on corre un riu de perles.
És la bellíssima dama que Déu féu jove i eterna.
València té els matins lluents, pel sol
que juga amb el mar i corre per l'Albufera.
Els vents harquen les estrelles amb llurs flors
i cap dimoni, per por, no s'acosta.
Tot i la separació que ens fa distants i tan lluny
València és la perla blanca que em du llum per allà on vaig.
¿Qui, amb tanta lluentor, s'assembla més a la lluna?
Quan pense en aquells llocs, sent perdut allò més dolç de la vida.
Amics, ella és la pàtria que estime, davant la qual sóc humil.
De tanta tristor no trobe qui la pena em distraga ni m'alegre.
Si pregunte als viatgers esperant notícies bones
ells me les donen roïnes; si els conté coses amables
que llavors hi vaig conèixer, ells em parlen d'un turment:
aquell rostre, el de l'amic perdut per sempre en la mort.

Les nits han tancat llurs plecs i m'han deixat impacient.
Que els núvols no retinguen planys, rec pel somriure de flors!
No invoque ara cap núvol per tal d'evitar-me llàgrimes.
Sentir-me lluny em sap greu, del seu costat lluny per sempre.