El mal caçador

Xavier Ribalta

La missa matinal
la diuen allà dalt
aixis que es fa de dia.

La missa de l'estiu
el capella la diu
amb les portes obertes.

S'oeix de tots costats
quan enflaira els serrats
el ginestar de Corpus.

El caçador es deleix.
De fora estant l'oeix
amb un genoll a terra.

Al bell punt d'alçar Déu,
li bota allà al bell peu
la llebre endiastrada.

S'esventa el gos lladrant,
la llebre fuig botant,
i el caçador al darrera.

"Corres i correràs.
Mai més t'aturaràs".
Aquesta és la sentència.

"Doncs, corro i correré.
Mai mes m'aturaré.
Alegre és la sentencia".

S'allunyen amb el vent,
perdent-se en un moment
els crits, la fressa, el rastre...

Passen dies i nits...
Pela marges reflorits
ha tornat Corpus Christi.

La missa matinal
ta diuen alia dalt,
les portes són obertes.

En un vent de visió
passa el mal caçador
entre lladrucs i fressa.

Se gira i veu l'altar,
I a peu el capella,
i en alt veu l'Hòstia Càndida.

Passa i es perd al lluny...
La boirina de Juny
cenyeix I'horitzó immobil.

Roden les estacions
revénen els plançons:
cada any, cada any ve Corpus.

Cada any torna a passar;
cada any torna a mirar,
cada any, la missa augusta.
Cada any els capellans
tenen més cabells blancs
i aixequen més els braços.

Cada any l'Hòstia es va
alçant,
el temple es va aixafant
i l'Hòstia puja, puja...

Passen més anys i més,
el capella no hi es:
l'Hòstia va sola en l'aire.
Amunt... amunt... amunt...
La volta perd el junt,
la llum del cel s'hi filtra.

L'Hòstia s'hi va acostant...
El temple es va esquerdant..
El caçador no para.

Ve un any, la volta cau
i s'obre el gran cel blau
damunt de l'Hòstia blanca,

que s'alça lentament...
Al ser l'estiu vinent
floreix el temple en runes.
Se'n va pujant al cel...
El caçador, amb anhel.
cada any, cada any la mira.
L'Hòstia per'na al zenit,
Té l'espai infinit,
i ell, per caça, encisat,
té el temps, l'eternitat.