Elogi de la faràndula

Jaume Arnella

No fa molt vaig 'nar a Mallorca,
l'any passat, cap als finals,
on s'hi feia una trobada
de músics tradicionals.

Assistir a aquestes trobades
és important i oportú;
és veure que hi ha més músics
que fan el mateix que tu.

I això anima i esperona
i et revifa la il·lusió,
i t'ajuda a oxigenar-te
i a respirar un xic millor.

Ja sabem que fer de músic
no ha estat mai gaire ben vist;
pots agafar-t'ho com vulguis,
pel cantó alegre o el trist.

Fins i tot en el romànic,
no sé si us ho han explicat,
quan representen un músic,
és el símbol del pecat.

Sol estar, en les portalades,
en la part més exterior,
que és el món, que és el dimoni
i és la carn; que déu n'hi do.

És així, se'ns associa
als col·lectius marginals:
músics, dones, sense feina,
immigrants, homosexuals...

Davant el pensament únic,
si hi ha una nota discordant,
se l'assenyala culpable
de les coses que no van.

I encara ens volen fer creure
que per viure en societat
sols hi ha una única manera,
que és la que ells han decretat.

Que siguem com les formigues,
que no paren, dia i nit,
i no pas com les cigales
que no fan res de profit.

Doncs jo, senyors i senyores,
us puc dir que estic content
de ser cantant i ser músic
i poder fer el què estic fent.

I de sentir-me cronista
d'aquests temps més actuals,
i de pertànyer a la colla
de músics tradicionals.

Que tenim un patrimoni
contundent i expeditiu,
que emociona a la gent d'ara,
i si arriba és perquè és viu.

D'aquest patrimoni nostre
en som hereus sobirans
i no podem deslligar-lo
del Països Catalans.

Per 'xò, sovint, m'emociono
de cantar, d'igual a igual,
amb en Toni Torregrossa
o amb en Biel Majoral.

Ja ho veieu, senyors, senyores,
ja ho veieu, jo estic content
de ser cantant i ser músic
i poder fer el què estic fent.