El panical
dalt de tot d'una estranya muntanya
que s'alça, ignota i llunyana, entre núvols
com l'espectre emboirat i fantàstic
d'un déu condemnat al país de les bromes
arrelant dalt del crani d'un gran fal·lus petri
rival, en figura, del cavall bernat
i aïllada en un cingle feréstec defès per abismes
mortals precipicis i penya-segats
allà on ja ningú no s'hi aventura
no ho belen les cabres, no hi van els isards
tan enlaire que, a punt de naufragi
les àligues pleguen els rems emplomats
dissimulant sa nuesa entre liles
violetes i roses d'un ram immortal...
hi ha la flor que més m'agrada
que és la flor del panical
la que és flor de les princeses
i remei de tots els mals
mals d'amor i de nostàlgia
que són mals d'enamorat
ai... si algú te l'oferia
sé del cert que et guariria de fal·làs melanconia
ai... si ofrena algú te'n fa
sé que et deixaràs caçar, vil ocellet, sense volar
(d'aquí d'aquí, d'allà d'allà
d'aquí d'aquí, d'allà d'allà...)
Autor(es): Pau Riba
