El pet
Punxa, punxa, punxa-xa
“Manà manà”
M'han preguntat què és un pet
i, en dir-ho, estic afanós.
Un pet és un goig melós
que et deixa molt satisfet
si te’l tires ben flatós.
És un soroll harmoniós
tan tènue i tan lleuger,
d’un to tan melodiós
i d’un garbo tan airós,
que més airós no pot ser.
És mes que parega un tir
suau com gassa de tul
és, si ens permet en el dir,
aixina com un sospir
però que ens ix del cul.
Encara que mal mirat
pel personal de Madrid,
un pet, si està ben tirat,
és el crit de llibertat
de l’aire que està oprimit.
Ben mirat i ben comprés,
un pet carregat d’all
és algo de molt de pes
que igualet acaba un ball
que una sessió de congrés.
Un pet és molt desgraciat,
surt en una reunió,
preguntes qui l’ha soltat
i tots diuen, amb raó,
que ningú se l’ha tirat.
Pobre, pobre pet
pobre pet.
Tan sols fa un rato,
lliuraves al senyoret
de les molèsties del flato
i, ara, fent un desacato,
diu que no coneix al pet.
Per totes estes punyetes,
veig que el personal s’estufa.
El pet es trenca en miquetes,
tira a eixir de puntelletes.
I llavors, resulta bufa.
Bufa, bufa va
“Manà manà”
El més indigne de tot
és negar el que s’ha fet,
perquè estem tots en el dret
de que es denegar un rot
i deixar de perdre un pet.
Si t’apreta el cinturó
o et molesta la casaca,
solta un pet com un canó
i digues: he sigut jo
perquè m’ha donat la gana!
Doncs, pito de clarinet
O so de bombardino
Es queda però que ben satisfet
Quan un home es tira un pet
Més que li diguen
Gorrino!
Punxa, punxa, punxa-xa
“Manà manà”
