El plany de la granota
Si estesa vertical
arran del precipici
m'adon del vent que passa
també verticalment
per totes les parts de la meva indefinició
no puc evitar fer un gran crit
un crit de por desafinat
un crit d'incomprensió
i, tanmateix, premeditat:
cridar em salva de llançar-me
al buit gelat de l'abisme
treure la veu salvatge
com l'àguila o el voltor
com l'eco del drac i del lleó.
Cridar m'infla de l'aire
que no sé respirar
centrifuga l'etern caos
retrona d'inabastables ecos
i deixa just de sonar
en el precís caire
de l'efímer llindar equilibrat.
Si dreta, perfilada,
a l'abisme puc no caure
malgrat la força del vent
i trontollar constantment
potser el crit podré incloure
en la meva verticalitat
i la indefinició resoldre
amb un únic so encertat
de transitar la corda
amb les nues mans
de l'ampla paraula.
