El poema dels oprimits
En aquest país ocult,
amb les ombres vaig jugant,
intentant ser jo mateix,
pintant un endemà.
Tot allò que no puc ser
raja sempre del meu cant,
l'alba és ben a prop,
la sento, em va envoltant.
La història ja se sap,
no tothom l'explica igual,
es difícil d'empassar,
la veritat del del costat.
Ara a prop dels oprimits
un poema vull cantar,
tota l'amargor,
que volen amagar!
Canto als llits buits, a la mare, al seu patir
a tot el temps fugaç de què ens van desposseint.
Al ferro, al seu crit, al pare atemorit
a tothom que ho patim!
Escoltem des de petits,
tot allò que hem d'estimar,
tot allò que hem de ser,
a la força imposat…
ara,però per als oprimits,
cantaré una cançó,
coberta tenen ja,
tota l'amargor.
A la soledat, als íntims, als amics,
a cada instant del viure que de les mans, ha fugit
Als qui van ser ahir, als qui som ara aquí, als que encara han de venir.
Estimada vull sentir,
que aviat tot canviarà:
que també seràs amb mi,
el dia de demà
i que els que vindran després,
ja mai més no cantaran,
aquest cant dels oprimits,
ni tampoc no ploraran!
Digues per favor, ara amiga ja, allò
que vull escoltar, estimada, amor…
Als accidents, a les adversitats,
als que per nosaltres fins la vida han donat.
Als que de camí, mai no han arribat,
als que lluitem i al vent de llibertat.
Autor(es): Jon Mikel Arronategi
