El Pou

Karabash

L'habitació es fa més petita a cada segon
Es fa tan petita que ja sento els panys clavats al meu cos

Sovint quedo amb gent i m'endinso en converses que no van enlloc
i quan jo parlo, parlo de la mort i em quedo tot sol

Com aquell peix que es queda a la costa
amb pinta d'imbècil tractant d'aguantar
amb un ull al cel i altre a la sorra,
brànquies i espines tractant d'explicar

Que vaig caure al pou, vaig caure a dedins
Allà estava fosc i olorava a gris
Però no estava sol, ja n'érem tres mil
tractant d'escapar amb els peus, amb els dits

Vam sortir del pou sagnant i rient
pensant en què en caure ens vam trencar les dents
Que venim del pou, que no en sabem res
més que a la vida més baix no caurem

Miro una oreneta caient en ple vol, deixant un rastre de plomes al cel
i em poso molt trist i vaig a l'Ikea i compro uns quants quadres pel meu pis
Començo amb les llistes i entre les línies em quedo atrapat
i em pesen les hores i creu-me si et dic que això fa mal

Sento la sang palpitant al cervell, deixant de ser sang
passant a ser arsènic, viatjant pel meu cos de la forma més elegant
Provoca una força brutal que em sacseja i em tira a la cara les crostes, les penes
Perdent la raó, perdent les maneres, la mediocritat de la vida moderna

Com aquell peix que es queda a la costa amb pinta d'imbècil tractant d'aguantar
amb un ull al cel i altre a la sorra, brànquies i espines tractant d'oblidar