El pou de Llevant
Com cada tarda la mare
va baixar al pou de Llevant
amb un poal vell de fusta
i al costat el seu infant.
La dona quan se'l mirava
cantava aquesta cançó:
- Petitet meu, tu seràs
de nits la meva claror.
Quan arribaren al pou
sentiren homes cridar,
- Corre, fill meu, cap al bosc,
que els moros t'agafaran.
Prop de la mar el captivaren
els moros d'un bergantí,
i partiren cap a Alger
abans d'arribar la nit.
Passaren els anys i els dies,
i el petit no va tornar.
Va créixer amb un altre
nom
i un estiu es va embarcar.
Un dia d'agost saltaren
moros al pou de Llevant
i allà agafaren com sempre
homes i dones pouant.
Una de les dones mira
i reconeix el seu fill.
- Tant de temps ha passat ja
que no et recordes de mi?
Ell no sap qui és la dona,
però tot li és familiar;
els romanins, el camí,
la manera de parlar.
Però els pagesos arriben
i els moros han de fugir.
- Anem tots cap a la barca.
Deixau els captius aquí.
La dona ja plora i cau,
i ell es perd en l'horitzó,
- Petitet meu, tu seràs
de nits la meva claror.
Després va arribar el silenci,
el fred i la malaltia,
i la mare va buscar
l'abric d'una fantasia.
La dona es va fer molt vella
baixant al pou de Llevant,
sempre amb un lligall al braç
i aquell poalet davant.
Després de pouar obria
el lligall amb el menjar.
- Fill meu, surt del pou i menja.
Ta mare et porta sopar.
Autor(es): Santiago Colomar,Xumeu Joan
