Els amics i la por

Jaume Arnella

Si no fos a vosaltres, companys, a qui ho diria?
Si no fos a vosaltres, companys, a qui ho diria?
Tinc por tantes vegades, amics, tinc tanta por...
de tot el que no fem, del que fem i s’escapa,
de tot el que ens vindrà, de tot el que se’ns mor.
Si no fos a vosaltres, companys, a qui ho diria?
Si no fos a vosaltres, companys, a qui ho diria?
Si hem caminat junts a la nit pels carrers
i hem begut vi dolent amb els caps i els cors junts,
si hem rigut i plorat tants de cops pel mateix.
Si no fos a vosaltres, amics, a qui ho diria?
Si no fos a vosaltres, amics, a qui ho diria?
Si hem fet junts descobertes tan punyents com sobtades,
i hem cantat asseguts, la guitarra pel mig com si fos viva,
si ens hem donat les mans ben fort tantes vegades.
Si no fos a vosaltres, germans, a qui ho diria?
Si no fos a vosaltres, germans, a qui ho diria?
Si ha estat amb vosaltres que hem triat d’obrir els ulls,
i hem avançat plegats amb dubtes i esperances
si ens hem rebel·lat junts i ens hem rendit junts.
Ara us dic que tinc por, que si no a qui ho diria?
Ara us dic que tinc por, que si no a qui ho diria?
No us dic que em vull parar, no us dic que vull fugir;
només és que ara sé que la por també hi entra
i em cal perquè no m’encegui saber que sou aquí.