Els homes-mico
Ni un, ni dos, ni tres… molts segles enrere,
quan deixàrem els arbres vam baixar a la terra
sense cap més raó que la supervivència:
menjar per poder viure seguir l'existència
Ens agruparem amb petites tribus
i aprenguérem a caçar.
Perderen força els individus
per guanyar la comunitat
Guiades per la llum d'una lluna creixent
recollirem dels camps els fruits que ella ens donà.
Aprenent a conrear, germinava el matriarcat,
no existia la família, allò era viure en llibertat...
El comunisme primitiu era el camí més adequat.
Una llavor a dins les ments d'aquells nous animals
per respectar la terra amb el cervell que ella ens donà.
Les dones eren les mares de tot fins que els homes...
Dominaren a les bèsties, rebel·lant-se a la natura!
Apropiant-se de la terra, oblidant-se de la lluna!
Inventant-se una herència subjugaren a les dones,
aconseguint uns beneficis explotant també altres homes!
Convertint a les companyes en màquines reproductores!
Conqueriren altres pobles en nom de les monarquies!
Elevant al grau de ciència el terme de l'esclavisme!
Utilitzant en conveniència religions, fe, i cultures!
Mutilant el comunisme, mutilant a la natura!
Patriarcat, un nom de rates la revolta més estúpida!
Però enrecordeu-vos som homes-mico...
... tornem als arbres homes-mico!
