El somni de Pepona (Flor de carrer)
Han passat tan pocs anys, però ara semblen segles,
jo he fet camí i el món les seves regles,
un temps per fer-me un jaç en un racó
i fer-me mal i aprendre la lliçó.
Em protegeixo el cor ho faig amb un somriure,
posant preu a l’amor és quan em sento lliure,
sóc un licor, un rastre de perfum,
en un carreró estret, un glop de llum.
Flor de carrer,
arrelo en les juntures;
com l’ametller,
floreixo en la fred negra;
no em cal ningú
per estimar tothom
i quan em sento sola,
serrant les dents
jo guaito les altures.
Vaig costa amunt,
aquí tot fa pujada;
tants de llençols
perduts en la bugada.
Tot el que sóc
és obra d’una nena
que, deixant el seu món,
anà a ciutat
sens girar la mirada.
El que vaig ser,
quan sento les campanes
retorna a mi
amb l’aire de muntanya.
El seu repic
em du records de trenes,
d’amors enjogassats,
de molsa al sol,
pobresa, fred i gana.
Si algun cop
voldria tornar enrere,
recomençar,
refer la història meva,
prenc cent amants
i oblido les campanes;
tot el que he estat
ha mort a dins la cambra:
dins els miralls
hi ha algú que ja no espero.
Flor de carrer,
arrelo en les juntures,
tot el que sóc
pot cabre dins la cambra.
Recomençar
oblidant el passat,
recordant el passat.
Somiar és de franc
quan tot passa factura.
Tenir un test petit,
ser un gerani al sol.
Només puc ser
flor de carrer.
