El trineu (pendent avall)
Gairebé no recordo ni quan va ser,
només sé que va ser un mes de maig,
o potser a l'abril o potser al febrer,
no ho sé bé, jo què sé.
Vaig pujar al turó més alt que vaig trobar,
els núvols eren a tocar dels dits.
Portava un trineu que tenia de petit
i em vaig tirar
pendent avall, pendent avall, pendent avall.
I ara encara estic lliscant,
notant cada sotrac.
Observo la gent que m'observa
i pensa quan s'aturarà.
Viure sobre un trineu pot semblar divertit
tant de dia com de nit,
però el primer que penso quan em llevo als matins
és que vull recuperar
tot allò que no creia important,
tot allò que veia tan banal,
tot allò que era superficial,
fins i tot allò que vaig arribar a odiar.
Ara encara estic lliscant,
notant cada sotrac
i observo la gent que m'observa
i pensa quan s'aturarà.
Pendent avall, pendent avall, pendent avall.
I ara encara estic lliscant,
notant cada sotrac.
Observo la gent que m'observa
i pensa quan s'aturarà.
