Equinocci
Deixeu-vos desprendre, se’ns desborda la fosca, sentiu-vos regalar aquesta carn.
Se’ns emancipa no sé quina sinapsi. S’estripen les cordes. Un ésser al fons d’una porta profunda. Tintat de vermell, el teló comença a cremar.
I és com si es desembaulen tots els esperits centrípets, junyits pel monstre, el nucli comú i unitari, i desembaulades desgavellades s’escampen com boira com aire ànimes i crec que estic realment dient alguna cosa, com trobant alguna cosa.
Més enllà, només hi ha quatre llunes que juguen a fer l’ocell: saps tot l’iris i la cova que s’hi amaga rere l’ull, amb totes les visions i amb els èxtasis maurats.
Si trobeu la pregunta oportuna, exacta, coveu-la. Nietzsche, abraçant-se a un cavall: “si mires molta estona a l’abisme, l’abisme mirarà dintre teu”.
